jueves, 20 de noviembre de 2008

Joni Mitchell: "Blue" (1971)

Joni Mitchell ye la voz de la resistencia. Tamién el relatu en primer persona d’una trayectoria xeneracional, y ye en Blue onde ye dable reconstruir esi itinerariu qu’entama nos “dark cafe days” pa siguir nel movimientu pro derechos civiles, abrazar la psicodelia y ver l’alborecer y l’atapecer del movimientu hippie, y al cabu desembocar nel dolce far niente de les comunes al borde de la escuridá nixoniana de los primeros años setenta.
Un discu qu’entama cola seductora “All I Want” ye difícil que caltenga un nivel tan altu a lo llargo de los diez cortes que lu componen. Difícil, pero posible. “My Old Man” sustitúi la danzarina guitarra de James Taylor por un pianu de tecles resquebraes enantes de dar pasu a l’autobiográfica (y triste) “Little Green” (la historia de cómo Mitchell dio a la fía n’adopción). L’humor esperimenta un pequeñu cambiu en sumando les percusiones y los coros femeninos de la non menos autobiográfica “Carey” ("The wind is in from Africa / Last night I couldn't sleep / Oh, you know it sure is hard to leave here but it's really not my home"). En “Blue” (“Everybody's saying that hell's the hippest way to go”) ye otra vuelta’l pianu’l que sigue a la voz, mientres qu’en “California” (“Oh it gets so lonely / When you're walking / And the streets are full of strangers”) la guitarra (James Taylor otra vuelta) pidi pol contrapuntu del pedal steel de Sneaky Pete Kleinow, que collabora tamién en “This Flight Tonight”. En “River” el pianu recrea un telón de fondu navidiegu pa una historia de desamor, y otra historia de desamor ye’l pretextu pa “A Case Of You”, una de les lletres más belles que naide escribiera pa ser cantaes. La coda, al pianu, ye “The Last Time I Saw Richard”, otra aventura vocal difícil de cantar al escuchu pero que suena como una acusación xuxuriada al oyíu por una voz que sí, yá se dixo de mano, ye la de la resistencia.

No hay comentarios: